Tasca Madrid: Com es viu des de dins...

Es presenta la oportunitat (1 mes abans)
Quan a l’associació es va començar a parlar de fer el viatge amb avió i el psicòleg va preguntar-nos qui estaria disposat a realitzar-lo, jo vaig dir un no rotund. Jo amb avió? Ni boja. Feia més de sis anys que estava evitant els avions i de fet, ja tenia ben assumit que no n’agafaria mai més cap.


Prendre la decisió (tres setmanes abans)
Davant la meva negativa, el psicòleg em va preguntar quin era el problema. I jo vaig començar amb la meva roda de negativitat: I si no puc aguantar l’estona de vol? I si tinc un atac d’ansietat? I si munto un número i començo a cridar que vull baixar d’allà? “I si......?” La frase típica dels que patim agorafòbia.
Jo li vaig dir que no estava preparada, que ho veia molt gros, que ja ho faria l’any vinent. Però, clar, l’any que ve estaré igual. Passarà el temps i em tornaré a trobar amb la mateixa situació. Per més que ho aplaci, un dia o altre em tocarà afrontar-ho. Perquè no fer-ho ara amb l’ajuda de dos psicòlegs i amb la força del grup?
Aleshores, em vaig adonar que me’n penediria si no ho feia, que perdria una oportunitat única per superar-me a mi mateixa.


Mantenir la calma tant com es pugui (Uns dies abans)
Quan faltaven pocs dies, vaig procurar distreure’m, anar al gimnàs per treure tensions i procurar no pensar-hi. El psicòleg em va recomanar que no anticipés negativament, que pensés que seria una bona experiència, que valdria la pena l’esforç. També, em va dir que me motivés, que pensés amb alguna cosa que m’agradaria fer a Madrid.


No fer-se enrere (24 hores abans)
Quan faltaven unes hores, els pensaments m’anaven a mil per hora. Fins i tot, buscava una excusa per no haver-ho de fer. Però, no en tenia cap de convincent. I és curiós, perquè els agorafòbics ens convertim, sense adonar-nos, en experts en buscar excuses per marxar o evitar situacions. Però, aquesta vegada era diferent. O havia de fer, i si això implicava haver de tenir un atac d’ansietat, doncs seria el preu a pagar per tal de guanyar qualitat de vida després.


Afrontar-ho (El dia D)
L’avió sortia a les 6:30 del matí, així que m’havia d’aixecar de matinada i anar directe cap a l’aeroport. I en el fons era el millor, ja que així no hi havia temps per pensar. Un cop allà, l’ansietat em va augmentar, com ja era d’esperar i em vaig prendre un ansiolític. Sense adonar-me, ja era dalt de l’avió, cordant-me el cinturó de seguretat. La situació tant temuda i que havia imaginat tantes vegades, l’estava vivint.
Quan l’avió es va començar a moure per la pista, les cames em tremolaven i vaig començar a hiperventilar. Quan l’avió va alçar el vol, no ho vaig poder evitar i vaig començar a plorar. Vaig està uns minuts amb molta ansietat, però gràcies a l’ajuda psicològica i la gent del grup vaig poder-ho controlar. Quan l’avió va aterrar, no m’ho podia creure. Ja estàvem a Madrid!


L’estada
Durant tot el cap de setmana, vam fer moltes tasques i tothom va poder exposar-se a diferents situacions, com ara: agafar el metro, agafar ascensors, caminar enmig de molta gent, poder està una estona sols per la ciutat i, en definitiva, està fora de casa i fer coses fora del nostre cercle de seguretat.
També, em feia patir la nit que passàvem fora. Tenia por de no poder dormir, de patir per està lluny de casa, etc. Però, res d’això. Estava tant cansada que vaig dormir tota la nit.

Però, no tot va ser ansietat. També vam tenir temps de fer el turista, de passar-ho bé, de riure i de disfrutar del moment. Vam anar al Congreso de los Diputados, ens vam passejar per la castellana, vam visitar l’estació d’Atocha, vam caminar per la Gran Vía i, fins i tot, vam treure el cap pel barri de Chueca. L’endemà, vam passejar pel Rastro, vam veure el Palacio Reial i l’Almudena...No vam parar.
La tornada amb l’avió, també vaig patir ansietat, però ja no va ser tant dura com a l’anada. Suposo perquè si ja ho havia fet un cop, ho podia tornar a fer i em sentia més segura. El més complicat és trencar el gel.


L’endemà del viatge
Quan em vaig despertar, no m’ho podia creure. Jo? La que ha d’aparcar davant de la porta, la que li costa anar sola pels llocs, la que no podia aguantar la cua del súper...aquesta mateixa ha estat a Madrid.


Laura

Contacta

   669 007 887

  info@agorafobia.cat

   facebook

 agorafobia.cat