Els agorafòbics sentim por en llocs o situacions on escapar o rebre ajuda pot ser difícil.
Ens espantem i sentim palpitacions, suor, sensació de mareig, sufocacions, tremolors, por a perdre el control, sensació d’ofec, por a tornar-nos bojos, formigueig, molèsties abdominals, sensació d’irrealitat, por a morir...
Això és el que es coneix com un "atac de pànic".
Aquests símptomes sobrevenen sovint estant lluny de casa, al carrer, en uns grans magatzems, en cinemes, esglésies, teatres, en desplaçaments encotxe, trens, avions, en espais oberts, bars, restaurants, a classe, a la feina ...
Com a conseqüència evitem anar sols a tots aquests llocs i podem arribar a necessitar anar acompanyats d'algú fins i tot per sortir de casa.
L’agorafòbia és un trastorn d’ansietat que afecta entre el 2 i el 4% de la població general i consisteix en tenir por, sense un perill aparent, en diverses situacions on, en el cas de tenir un atac de pànic, sigui difícil escapar-ne o rebre ajuda.
Podríem definir-la com la por a la por. Amb evitació de llocs i situacions basats en l’anticipació d’experimentar nivells nocius d’ansietat o atacs de pànic. Les situacions que provoquen por, que poden ser variades, però semblen tenir un factor comú; la dificultat d’escapatòria o la manca de companyia i ajuda en cas de tenir una crisi.
Un atac de pànic és una situació d’activació fisiològica, molt sobtada i molt intensa on les persones que el pateixen s’espanten molt i senten sensacions físiques molt desagradables i que s’interpreten com a perilloses: palpitacions, suor, tremolors, manca d’aire, mareig, calor, fred. Apareix la por a perdre el control, a morir i tot l’entorn sembla poc real.
Si els atacs de pànic van augmentant en freqüència es desenvolupa una por important a que es repeteixin. Llavors es van evitant situacions per por a patir-los.
També es duen a terme una sèrie de conductes de recerca de seguretat que redueixen el malestar que se sent: es truca al metge, es va a urgències, es torna a casa, es busca la companyia d'algú...
A mesura que el problema creix i la por augmenta, la persona desenvolupa conductes d’evitació, és a dir es deixen de fer les activitats o situacions que les persones creuen que els provocaran pànic, bé perquè l’hagin patit en aquella situació o en situacions similars. Aquestes situacions solen incloure: conduir, estar a soles a casa, sortir al carrer, estar en uns grans magatzems, entrar a cines, entrar a restaurants, fer cues, utilitzar diferents transports, com ara autobús, metro, tren, avió...
En general s’evita tot allò desconegut, no quotidià. Les conductes d’evitació busquen seguretat i reduir la possibilitat de tenir un altre atac de pànic i són el pitjor parany, perquè tot i que momentàniament proporcionen la “salvació” a curt termini, a la llarga a través d’elles es manté i es reforça la por, l'AGORAFÒBIA.